Les colònies són els pobles d'origen europeu que van establir el seu domicili a Amèrica o en altres zones del món. Les colònies depenien de la metròpoli, que era la ciutat mare o el país d’on havien marxat. La metròpoli explotava tots els recursos de la zona i n’obtenia beneficis.
Espanya va establir les seves colònies a l’Amèrica del Sud i a l’Amèrica Central des que Cristòfor Colom va arribar al Nou Món el 1492. Però com que també van desembarcar-hi els portuguesos, uns i altres es van haver de repartir el territori conquerit. Segons el Tractat de Tordesillas de 1494, Espanya es va quedar amb totes les terres situades a occident d’Amèrica i Portugal, amb totes les d’orient, és a dir, la zona que actualment ocupa el Brasil.
Les primeres terres colonitzades pels espanyols van ser algunes illes del mar Carib, és a dir, Cuba —anomenada La Española— i Puerto Rico. Després van colonitzar Amèrica Central, o sigui, les zones que avui formen els països de Nicaragua, Hondures, Costa Rica i Panamà. També enviaren expedicions a les costes de Veneçuela i de Colòmbia i avançat el segle XVI conqueriren Mèxic als asteques i el Perú als inques.
Els emigrants són totes aquelles persones que marxen d'un lloc per viure en un altre. Els catalans van emigrar a Amèrica des del seu descobriment, però l'emigració va ser més important al llarg del segle XIX. Primer van emigrar a la zona del Carib, a Mèxic i a l'Amèrica Central i després de la independència de les colònies americanes, al començament del segle XIX, a l'Argentina, Puerto Rico i sobretot a Cuba.
Els catalans van marxar de casa per diversos motius. Hi va haver dues gran classes d'emigrants: els que fugien per problemes econòmics i no tenien feina i els que marxaven per guanyar més diners per als seus negocis. Dels primers molts van marxar quan a les zones rurals de Catalunya va aribar la fil·loxera, un insecte que va matar moltes vinyes. També hi va haver emigrants que van fugir a Amèrica per evitar fer el servei militar obligatori i haver de combatre a les guerres. Finalment, alguns emigrants van travessar l'Atlàntic perquè veien Amèrica com la terra de les oportunitats, on podien aconseguir fortuna de manera fàcil i ràpida.
L'emigració dels catalans a Amèrica va ser una emigració en xarxa, és a dir, un desplaçament força organitzat i planificat. Els catalans rarament marxaven a l'aventura, sinó que abans d'emprendre el viatge ja tenien un destí escollit i una feina assegurada.
L'emigració estava basada en les relacions familiars i de veïnatge. Normalment el primer a emigrar era el pare o un joven solter que anava a trebalar com a aprenent en algun negoci familiar o d'algun amic. A vegades, aquells que marxaven eren els fadristerns, o sigui els fills no declarats hereus de les propietats familiar. A Amèrica, el jove passava informació sobre les possibilitats de treball a familiars i amics i després marxaven els germans de manera successiva, segons l'ordre d'edat, cosins i veïns seus. Abans d'emigrar, era important que el jove dominés bé la lectura, l'escriptura i tingués coneixements de matemàtiques i de comptabilitat perquè així ho tindria més fàcil per trobar-hi feina.
Les dones van emigrar poc i només van emprendre el camí de les Amèriques quan s'havien casat, tenien el marit a Amèrica i aquest les reclamava per viure-hi junts.