Des de la descoberta d'Amèrica, els catalans van poder prosperar molt, perquè van començar a vendre els seus productes al continent americà. Primer ho van fer de manera indirecta a través d'agents o representants comercials instal·lats als ports de Sevilla i de Cadis, que tenien el monopoli del comerç americà. Es tractava d'un privilegi que els permetia tenir el control dels vaixells i de les mercaderies que sortien dels regnes d'Espanya o hi entraven.
Al segle XVIII diverses mesures van potenciar el comerç català. El 1756 la Corona va autoritzar el port de Barcelona a enviar vaixells a Amèrica, però s'havien d'aturar abans a Cadis. El 1765 es va obrir a nous ports el comerç amb les Antilles i el 1778 el rei Carles III va decretar el lliure comerç, que trencava de manera definitiva amb el monopoli de Cadis i afavoria l'emigració a Amèrica.
El comerç marítim que van desenvolupar els catalans amb Amèrica es coneix com a comerç colonial. Consistia a exportar a Amèrica productes manufacturats i importar matèries primeres per a les seves indústries, fet que donava grans beneficis. Des d'Amèrica tornaven vaixells carregats de cafè, sucre, tabac i cacau, i des de Catalunya s'exportaven teixits, vi, aiguardent, fruita seca i paper.
A Catalunya el comerç colonial funcionava de la següent manera. Des dels ports petits es traslladaven les mercaderies amb barques i velers cap els ports més grans i més ben comunicats. Allà eren embarcades als grans vaixells que transportaven els productes cap a Amèrica. Aquest sistema de transport es coneixia com a cabotatge.
Les indianes eren uns teixits de cotó que s'estampaven per una sola cara. Eren una peça de moda de l'època, de colors molt vius i decorats amb motius orientals, que s'utilitzaven per decorar parets i entapissar mobles.
Les fàbriques d'indianes es van establir sobretot en ciutats com Barcelona i Mataró en els segles XVIII i XIX i van entrar en crisi després de la independència de les colònies amaricanes. A les fàbriques totes les feines es feien en un mateix lloc i cada tasca tenia els seus propis treballadors especialitzats que dirigien diversos fabricants.
Eren unes característiques pròpies de les fàbriques que les diferenciaven del treball artesà que es feia en moltes cases particulars.
El procés de fabricació es feia en quatre fases: filatura, tissatge, blanqueig i estampació.
El blanqueig era lúnica activitat que no es feia dins de la fàbrica sinó als camps d'indianes.
Filatura
La matèria primera o cotó es convertia en fil.
Blanqueig
S'eliminaven les impureses dels teixits i es feien tornar blancs. Primer s'havien de bullir els teixits i després es blanquejaven i s'eixugaven abans de pintar-los.
Tissatge
El fil es transforma en teixit
Estampació
Era l'operació de tenyir i d'imprimir els dibuixos a les teles. L'estampació es feia de manera manual a través d'uns motlles de fusta amb dibuixos metàl·lics.