Has escoltat alguna vegada una havanera? Potser te’n sona una que explica la història d’un avi que se’n va anar a lluitar contra els americans durant la guerra de Cuba. Aquesta cançó es titula El meu avi i és del compositor José Luis Ortega Monasterio, però n’hi ha moltes més i també altres compositors que han escrit havaneres.
Ara la gent va a les cantades d’havaneres a escoltar els músics com canten i interpreten aquestes cançons. Però, en origen, a Cuba les havaneres no eren cantades sinó que els músics les interpretaven perquè el públic les ballés. L’origen de l’havanera, doncs, va ser un ball de saló anomenat contradansa cubana. Aquest ball va néixer a Anglaterra, va passar a França i després a Espanya on els comerciants de la metròpoli la van portar a Cuba. A l’illa, els músics cubans van modi car la contradansa i, al llarg del segle XIX, van incorporar la música dels esclaus negres i van canviar el ritme. Aquest fenomen, anomenat criollització, va donar lloc al que avui coneixem com a havanera.
Els indians no van crear les havaneres ni tampoc van ser els principals responsables que aquestes melodies arribessin a Catalunya, malgrat que també en cantaven. Quan les havaneres van arribar a Catalunya no eren conegudes així sinó que rebien el nom d’americanes. Es van difondre a través de dues vies: la sarsuela i els plecs de canya i cordill.
Els plecs de canya i cordill eren uns impresos on s’explicaven fets, es narraven històries fantàstiques i es recollien les cançons de moda. Es deien així perquè en origen formaven un plec, és a dir, un foli plegat, que es penjava d’una corda o cordill a les places o llocs públics dels pobles. Eren força barats i les classes més humils també els podien comprar. Els venedors dels plecs eren cecs que, per tal que la gent comprés els seus fulls, explicaven en veu alta les històries o cantaven les cançons que contenien.
La sarsuela era un espectacle molt popular al segle XIX a tot Espanya, com avui ho poden ser, per exemple, la televisió o el futbol. En les sarsueles els actors cantaven cançons i interpretaven un paper a la vegada. Dit d’una altra manera, era com una barreja de teatre i d’òpera. Entre les peces que cantaven els artistes hi havia havaneres, que el públic escoltava i després cantava a casa i en els cafès. A la sarsuela, només hi tenia accés la gent amb més recursos, que podia pagar les entrades als teatres.
En diverses zones d'Espanya s'han cantat i es canten havaneres, però de manera diferent segons l’àrea geogràfica. En alguns punts, com al País Valencià, Astúries, Cantàbria o el País Basc, es canten en orfeons i corals, mentre que a Catalunya es canten en grups reduïts.
A Catalunya les havaneres eren cantades per les corals obreres, els cors de Clavé, i també pels pescadors a les barraques i tavernes dels pobles de la costa. Les corals eren agrupacions nombroses, mentre que els pescadors i la gent de mar cantaven en grups petits tan sols amb una guitarra o, ns i tot, sense cap tipus d’instrument musical.
Als anys quaranta o cincuanta el costum de cantar havaneres va decaure molt fins que es van publicar dos llibres amb la intenció que aquestes cançons no es perdessin. El primer va ser l’Álbum de Habaneras el 1948 i el segon Calella de Palafrugell i les havaneres el 1966. A partir d’aleshores l’havanera va passar de la taverna a l’escenari.