Els emigrants catalans van desenvolupar diverses activitats per guanyar-se la vida. A Cuba, la imatge que tenien d’ells era d’unes persones treballadores, estalviadores i emprenedores. La majoria dels emigrants eren comerciants, però també n’hi va haver que es van dedicar a d’altres activitats, com el conreu de la canya de sucre, la fabricació de rom i de tabac, el comerç de cacau i cafè o el tràfic d’esclaus.
Els botiguers o bodegueros, com es coneixien a Cuba, eren petits comerciants. Eren propietaris d’una botiga o bodega que regentaven, on es podia comprar tot tipus d’aliments, com el sucre, la sal, el peix, la carn seca, l’embotit, les patates, l’arròs, els llegums, la fruita seca i diverses herbes i espècies per donar gust al menjar (safrà, comí, etc.). També s’hi podien trobar begudes alcohòliques i alguns productes no alimentaris.
La Habana, 4 de octubre de 1908.
Me levanto a las 5 y media, abrimos la puerta a las 6, después de lavado y vestido, voy a abrir, arreglo el pan, voy a buscar leche, almuerzo: tomo café con leche o cualquier otra cosa y me voy a barrer, y después al mostrador. A las 9 y media voy a llevar pan en 5 casas y en un colegio que estaba un poco distante, pero es un paseo, y después a comer a las 12 y media y después otra vez al mostrador hasta la 7, que vamos a cenar y después hasta las 10 y media que cerramos. Pero los sábados se limpia el mostrador y ayer me fui a la cama a las 12 y pico.
El sucre s'obtenia a través del conreu de la canya de sucre o canya dolça. Per elaborar el sucre i fabricar el sucre pòpiament dit. El sucre es produïa en els ingenis, on treballaven molts esclaus.
La producció del sucre era un procés llarg que començava recollint la canya. Un cop collida, es conduïa als ingenis on es pelava i es col·locava en els trapiches. Els trapiches estaven formats per una sèrie de molins, moguts gràcies a la força animal, que premsaven la canya i li treien el suc o guarapo. També hi havia molins hidràulics que es movien gràcies a l'aigua dels rius. Un cop premsada la canya, es bullia el suc i es portava a les resfriaderas, on se separava el líquid dolç dels altres, es colava i es cristal·litzava.
D'altra banda, el rom és una beguda alcohòlica que s'obté també a través de la canya de sucre. El rom es fabricava gràcies a la melassa, un líquid negre que s'aconseguia després de bullir el suc de la canya. Es tractava dún líquid residual que no servia per fer el sucre.
La canya de sucre no és una planta d'Amèrica. Era coneguda a la Xina des de l'antiguitat i va ser introduïda al Carib per Cristòfor Colom el 1493, on el clima tropical va afavorir el seu creixement. El rom Bacardí és una marca de rom coneguda arreu del món. Deu el seu nom a un emigrant català, Facund Bacardí, que va iniciar la fabricació de rom el 1862 a Santiago de Cuba amb el seu germà Josep Bacardí i un químic francès anomenat Boutellier. Quan Facund Bacardí va arribar a Cuba només tenia 13 anys.
Les plantacions de sucre, tabac i altres conreus necessitaven molts treballadors per fer-les funcionar. Les persones que hi treballaven eren esclaus, és a dir, homes, dones i nens no lliures, que treballaven en unes condicions molt dures.
Primer els europeus van esclavitzar els indígenes i quan aquests es van començar a extingir van haver de portar els esclaus d'Àfrica. Això va donar lloc al comerç triangular que era una ruta que connectava la part occidental d'Europa, la costa occidental d'Àfrica, el Carib i la costa americana.
D'Europa sortien vaixells plens de productes manufacturats cap a les costes Àfrica, allà els intercanviaven amb esclaus negres i després els vaixells posaven rumb a Amèrica, on els esclaus eren venuts. Els vaixells tornaven a Europa carregats amb productes colonials (sucre, cacau, cafè, tabac, etc.) i pedres precioses.
A Catalunya, el comerciant que es dedicava al tràfic d'esclaus es coneixia amb el nom de negrer.
Entre 1821 i 1845 hi ha haver fins a 220 expedicions negreres catalanes.
Els Maristany va ser una de les grans famílies negreres de Cataluna. L'any 1818 Carles Maristany va arribar a Cuba amb més de 600 esclaus!
A continuació podeu veure la taula rodona ESCLAVISME A CATALUNYA. QUAN? COM? PER QUÈ? que va tenir lloc el 14 de gener de 2022 al Palau Maricel de Sitges.
A partir del segle XVII però sobre tot durant els segles XVIII i XIX el tràfic d'esclaus, capturats pels europeus (i pels àrabs que els venien als europeus) a tota la costa occidental de l'Àfrica (des del Senegal fins a Angola) i particularment a l'anomenat golf de Guinea.
Els iniciadors varen ser els espanyols castellans (els Països Catalans varen tenir prohibit el comerç amb Amèrica fins a finals del segle XVIII) que en començar la colonització necessitaven mà d'obra barata. Primer feren servir els indis locals però el contagi de les malalties europees i la poca resistència a les dures condicions de treball provocà una gran mortaldat. Aleshores el pare Bartolomé de Las Casas va emprendre la defensa dels indis i la seva dignitat aconseguint que es prohibís l'esclavisme dels indis. Aleshores els esclavistes es varen girar cap a l'Àfrica negra on els esclaus no tenien cap protector, eren més resistents a les malalties europees i a les terribles condicions de treball. Durant els tres segles de tràfic intens, entre la segona meitat del XVI i la primera meitat del XIX es calcula que varen ser deportats milions d'esclaus a tota Amèrica, sobre als Estats Units, les Antilles i els Brasil. Les xifres ballen segons els historiadors però és força acceptat que al segle XVI es va deportar un milió de d'africans, durant el XVII uns tres milions, durant el XVIII uns set milions i durant el XIX altres cinc milions.
A més a més s'hi han de sumar aquells que mai varen arribar a Amèrica perquè morien en ser capturats (una quarta part) o durant el viatge (una altra quarta part). Els africans eren encadenats i embarcats als ports africans i portats en condicions infrahumanes (estirats, sense poder aixecar-se -per tal de fer-ne cabre més- i encadenats amb una alimentació pobríssima i constantment fuetejats. En bona part això es devia a que els negres eren considerats una raça infrahumana i per tant poc diferent de les animals. A sota aquest concepte racista hi havia una conveniència de capturar mà d'obra barata per a les grans plantacions de cotó, tabac, canya de sucre, etc.Les condicions dels esclaus van ser molt dures, tant mentre durava el viatge amb vaixell com en les plantacions.
Durant dues setmanes viatjaven tots junts a la bodega, aprofitant al màxim l'espai. Estaven encadenats i tenien molt poc menjar i aigua. Un cop a terra ferma, els pocs que havien sobreviscut a la travessa els portaven lligats fins als ingenis on sel's condemnava a tot tipus de feines. Quan arribava a Cuba, un esclau africà no solia passar dels 10 anys de vida.
Els comerciants de cacau es dedicaven a recol·lectar els grans de cacau i a vendre'ls a Europa per fer-ne xocolata. Era un tipus de comerç que sovint també es feia en règim de mono poli, perquè molts poques companyies podien comercialitzar-lo.
En orígen, els indígenes d'Amèrica no utilitzaven els grans de cacau per fer xocolata sinó com a moneda de canvi. Després, dos pobles d'Amèrica, els maies i els asteques, van descobrir el sabor dels grans de cacau i van començar a preparar-lo com una beguda, afegint-hi aigua i moltes herbes aromàtiques.
El cacau és un arbre que neix a les selves tropicals del planeta i necessita temperatures constants i pluges abundants i regulars per poder créixer. Un cop ha florit, apreix una clova d'uns vint centímetres de llargada que penja de les branques. En el moment que comença a agafar un color grogós, el fruit ja és madur i es pot recol·lectar. Un cop oberta la clova, a l'interior hi ha trenta-quatres grans de cacau en forma d'ametlla. Són molt durs i no es poden trencar sense l'ajuda d'una eina.
Antigament el matate servia per trencar els grans de cacau.
Els grans de cacau són molt amargs però la polpa que els envolta té un sabor dolç i agradable. Per millorar-ne el gust els asteques barrejaven la pasta de cacau amb mel i vainilla.
A Catalunya, la xocolata va arribar a través de Mèxic. Com a tot Europa, aquí vam substituir la mel i la vainilla dels asteques pel sucre i la canyella, però durant un temps la xocolata va ser prohibida per l'Església. No va ser fins al segle XVII quan es va començar a elaborar de manera sòlida, en forma de pastilles rodones. Més endavant, al segle XIX, va arribar el cacau en pols i l'any 1905 el suís Henry Nestlé va inventar la xocolata amb llet.
El tabac era utilitzat pels pobles indígenes per fer rituals religiosos. Va ser descobert pels europeus l'any 1492 quan dos mariners espanyols exploraven l'interior de l'illa de Cuba. Aquests dos mariners van observar que els indígenes fumaven unes fulles seques que desprenien una olor estranya.
Ben aviat, l'hábit de fumar es va posar de moda a Catalunya i molts catalans es van dedicar a aquest negoci.
Un d'ells va ser Jaume Partagàs i Ravell que va arribar a Cuba amb només 14 anys, procedent d'Arenys de Mar. El 1845 va fundar una fàbrica de tabac que el va convertir en un dels empresaris més rics de Cuba.
L'elaboració del tabac es feia en dues fases: el conreu de la planta a les plantacions, conegudes a Cuba amb el nom de vegas, i la producció de tabac a les fàbriques.
Els homes podien fumar el tabac de diverses maneres.
Els més pobres enrotllaven les fulles seques en cigars o havans, i els més rics el fumaven amb pipes fetes amb fusta o fang.
Les pipes s'elaboraven a Catalunya i s'exportaven a Cuba.
LA LECTURA EN LES TABAQUERÍES
Es va introduir a l'Havana l'any 1865 a la fàbrica El Fígaro. L'iniciativa va ser impulsada pel liberal polític Nicolas Azcárate, que va portar la lectura a les fàbriques per alleugerir les llargues i avorrides jornades dels torcedors.
Sempre es va llegir bona literatura a les fàbriques de treball, també els horòscops, receptes de cuina, manifestos polítics, premsa conservadora i lliberal i les curiositats més diverses.
A l'època colonial van pesar les inercies i van pretendre imposar-se tractats sobre la història d'Espanya. D'altra banda, en algunes fàbriques amb administracions i sindicats més oberts van entrar les obres de Dostoievski, Víctor Hugo i Zola, i es va començar a catalitzar la consciència social del gremi. El Quixot de Cervantes o volums de Dumas i de William Shakespeare van tenir també la seva acceptació, i fins i tot alguns dels seus personatges van passar a convertir-se en famosos vitoles, com Sancho Panza o Romeo i Julieta o la marca d'Havans més famosa del món els Montecristo i així moltes històries més.
A les colònies hi va haver dos tipus de soldats. D'una banda, hi havia els militars que lluitaven a les guerres perquè aquest era el seu ofici (generals i capitans) i, d'altra banda, els soldats que combatien per obligació. Aquest deure es coneixia com a servei militar i es podia allargar fins a deu anys.
La guerra de Cuba va provocar que Espanya perdés les últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Abans s'havien independitzat la majoria de les colònies de l'Amèrica espanyola després de les revoltes comandades pels generals San Martín i simón Bolívar a principis del segle XIX.
La Guerra de Cuba va començar després de diverses revoltes a favor de la llibertat dels cubans, que van ser esclafades per les tropes espanyoles amb molta duresa.
Els cubans van aconseguir la independència un cop els Estats Units van declarar la guerra a Espanya per l'explosió del vaixell americà Maine al port de l'Havana.
Després de la guerra, el nombre d'emigrants catalans també va disminuir.
